La infància, tal com la coneixem avui en dia, és un concepte relativament nou. Fins a principis del segle XX la infantesa va patir una manifesta esclavitud, que malauradament en alguns països encara existeix.
Amb la revolució industrial del segle XIX, les nenes i els nens eren usats com a mà d’obra barata a les fàbriques i a les mines, tenien una vida difícil i la immensa majoria no estaven alfabetitzats, tal com descriu magistralment l’obra de Charles Dickens. Al llarg d’aquest segle la mortalitat infantil era molt elevada, i no va ser fins al segle XX quan a poc a poc es va anar transformant el concepte d’infància a com el coneixem actualment, amb uns drets que va reconèixer l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1959, el que va suposar el primer gran consens internacional sobre els principis fonamentals dels drets dels menors.
Avui en dia, ens trobem en dos escenaris ben diferenciats. Per una banda, els estats tenen el repte de reduir la pobresa infantil i la situació d’extrema precarietat en la qual viuen quasi mil milions d’infants al món, sense accés a la sanitat, a l’aigua potable, o a l’alfabetització, fent treballs perillosos i/o sent explotats sexualment. A l’altre extrem tenim nenes i nens de l’anomenat primer món pels qui la societat ha construït un nou model d’infància.
En aquest model d’infància no hi trobem només l’accés universal a la sanitat, l’educació, l’habitatge, l’aigua, etc. sinó que hi trobem també un alarmant augment de la cultura comercial, on grans multinacionals ja fan campanyes destinades a un ampli públic que inclou als menors de 18 anys, que en són potencials consumidors, sigui de tecnologia, de premsa especialitzada, d’oci, de vestir, etc.
Freqüentment aquesta realitat que estem vivint s’ha acompanyat d’una sobreprotecció que no fa cap bé als nostres nens i nenes, ans al contrari. Les persones, en el nostre camí cap a la vida adulta anem aprenent per assaig i error. Moltes vegades ens hem d’equivocar per saber com i de quina manera rectificar. Si en aquest afany protector no els deixem fallar, creixeran envoltats d’una falsa seguretat i no desenvoluparan les estratègies necessàries per encarar l’èxit, el fracàs, i els milers de reptes que hauran d’afrontar en el seu dia a dia.
Hem de tenir en compte que sempre els estem educant, amb les nostres actituds, paraules i comportaments. No podem “no educar”, per què amb la convivència s’impregnen de tot, del que fem i del que no fem, del que diem i de la manera que ens expressem, per tant, conscient o inconscientment, sempre els estem formant. Per això tenim la responsabilitat de ser coherents amb nosaltres mateixos i amb ells.
L’adolescència n’és un bon exemple, perquè és on es recolliran els fruits que s’hauran sembrat al llarg de la infantesa. Que sigui una persona més o menys responsable, més o menys autònoma, més o menys segura de sí mateixa, més o menys depenent del grup, serà en bona part degut a com ha crescut, a com s’han anat desenvolupant socialment i individualment tant a casa com a l’escola. Certament, l’adolescència està plena de mites i realitats sàviament barrejades, per això algunes famílies la preveuen com una època que “de ben segur serà difícil, turbulenta i emocionalment inestable”. Res més lluny de la realitat. Les adolescències problemàtiques representen al voltant d’un 2% del total, és a dir, la majoria dels nostres nois i noies destacaran pel seu alt nivell de racionalitat i capacitat d’elaboració. Sabran com resoldre problemes complexos i s’interessaran per conflictes globals que afecten altres zones del planeta. Podran qüestionar l’autoritat per saber on són els límits. De vegades no els entendrem ni ens entendran, però és el camí, l’únic, que els convertirà en les dones i els homes del segle XXI.
Si vols saber-ne més, deixa un comentari o visita la nostra web!