“La realitat d’una persona no és el que et revela, ans el que no pot revelar-te. Si la vols comprendre, per tant, no escoltis el que et diu sinó el que no vol dir-te”.
(Khalil Gibran, 1926)
Fa quasi cents anys, noranta-dos per a ser exactes, que Khalil Gibran va escriure el seu llibre de poesia Sand and foam, un recull del pensament i les reflexions que marcaven el seu pols vital, on fonamentalment parla de les persones en el sentit més ampli de la paraula: dels sentiments i de les percepcions, del plaer i de les raons, dels defectes, les virtuts, el etern i el efímer.
Quantes vegades ens hem trobat volent conèixer-ho “tot” d’algú? Saber com pensa, com sent, que li agrada o que li molesta. Però us heu platejat alguna vegada si això és possible? I si no ho és, on són els límits? Qui els posa? Són necessaris?
Per començar, potser caldria dir que tots nosaltres, intrínsecament, ens coneixem fins a cert punt. D’ençà que naixem anem acumulant experiències que ens van servint de guia al llarg de la nostra vida. Aprenem a relacionar-nos amb l’entorn. Primer amb el pare, la mare, els germans…. i anem ampliant el cercle fins a les relacions amb els altres, que serà el fil conductor al llarg de la nostra vida.
Ja de ben petits aprenem el joc dels adults, anem sabent que s’espera de nosaltres, el que “està bé” i el que “està malament”. Com que les persones, petits i grans, volem donar una bona imatge, el normal en la nostra societat és que tendim a amagar, el que pel motiu que sigui, sospitem que no agradarà. El cert és, que això forma part de nosaltres mateixos, que som un compendi de tot: lo bo, lo no tant bo, lo dolent i lo pitjor.
Per això, com que portem tant a dins el que socialment i culturalment està etiquetat com a “bo” i com “dolent”, quan volem agradar, ni diem ni mostrem segons què. En major o menor grau, és el que fa tothom, per tant, i tornant a la frase d’en Khalil Gibran, si de debò volem tenir una idea general i més completa de com és algú, quan parli l’escoltarem, posarem els cinc sentits en copsar allò que ens mostra, però no oblideu que una part molt important d’aquesta persona, resta amagat, i ho haureu d’anar descobrint amb el temps i a través dels seus els silencis tant com de les seves paraules.
No oblidem que tots i cadascú de nosaltres tenim una part molt íntima i molt privada, on hi poden habitar esperances, il·lusions, història, anhels, decepcions, pors, etc. Tothom té dret no sols a tenir-la, sinó a mantenir-la, com un refugi inviolable.
En una altra entrada us parlaré d’aquest espai en el món de la parella, com de vegades, el suposadament desconegut es torna una font de sospites, de pors i d’angoixes. El fet de voler abastar el que és inabastable, tot cercant una seguretat basada en una premissa molts cops errònia… Per què, qui pot controlar un pensament, una sensació o una percepció? Per què quan no tenim la sensació de control absolut això ens genera inseguretat? Aquesta inseguretat ve donada per unes actituds de la nostra parella o realment la portem a dins, com una llosa que ens manté en un estat de patiment constant, que no es deixa sortir a la superfície, a respirar l’aire net i clar d’un dia assolellat i sense ombres?
Si vols saber-ne més, deixa un comentari o visita la nostra web!