Lloc: línia 5 del metro de Barcelona.
Hora: cap a les sis de la tarda.
Dia: ahir.
Escenari: hi ha un noi dret, d’uns 30 anys, llegint. Es veuen perfectament les tapes del llibre de color granat i com a títol aquestes tres paraules escrites en blanc “Hablar con Dios”. Al meu costat hi ha assegudes una mare i una filla. La nena, preadolescent es fixa amb el llibre i li diu a la mare: “Jo no crec en Déu”, i la mare li respon: “Es clar que no, això són ximpleries”. I segueix mirant el mòbil.
No sabria dir que em va sobtar més, si l’afirmació de la nena o la resposta de la mare. El tema de les religions, de creure o no creure en l’existència o no de Déu sol ser un procés llarg i de profunda reflexió personal. Difícilment una persona d’uns onze anys té el criteri i la maduresa suficient com per fer aquesta afirmació tan categòrica i excloent, i la resposta de la mare tan subjectiva i personal, no fomenta gens el pensament crític de la menor. M’he quedat amb el dubte de si aquesta persona seria realment conseqüent amb la seva afirmació o si feia una adaptació social a la part més lúdica i festiva com tanta altra gent que es declara obertament atea. Deu celebrar el Nadal, que pels catòlics representa el naixement de Crist, o per ella és un dia laborable qualsevol? Porta als seus fills la nit del 5 de gener a la cavalcada de reis i esperen trobar regals el dia sis al matí? Per què els Reis representen l’adoració a Jesús nat…. És molt difícil viure en la nostra societat amb una trajectòria històrica catòlica de tants segles, al 100% d’esquenes amb les tradicions.
Qui sap aquesta nena que pensarà quan sigui una adulta? Algú ho pot afirmar? Al llarg de la meva vida he pogut comprovar com persones agnòstiques o atees, per un fet, un succés, que les va trasbalsar i canviar la vida, van abraçar la creença d’un Déu, com a un refugi, com a esperança, com un lloc, potser l’únic, a on agafar-se quan tot al seu entorn s’enfonsava. Un Déu sense noms ni cognoms, però un Déu al cap i a la fi.
Per altra banda, també he vist l’efecte contrari. Aquella persona religiosa i creient, que davant d’uns fets similars als que em referia abans, han entrat en conflicte amb les seves creences, s’han sentit “desprotegits i abandonats” per aquest Déu omnipotent i han girat l’esquena a tota una vida de fe i de pregària.
En els darrers anys, gràcies a la globalització i a l’alta mobilitat geogràfica, convivim persones de diverses religions, atees i agnòstiques. La nostra riquesa com a societat s’assenta sobre diversos pilars, un d’ells és el respecte cap a les conviccions de cadascú. En algun moment de la nostra vida, tots haurem de fer el nostre camí per arribar a algun port. El que ens sembli més adient, que ens doni més confiança i ens sentim més còmodes i alineats amb el nostre jo més íntim.
Apunt final: al nostre país, segons l’Institut d’Estadística un 22,5% de la població es declaren no creients (ateus), un 16,5% agnòstics i un 59% creients d’alguna religió.
Si vols saber-ne més, deixa un comentari o visita la nostra web!