In Memoriam

Avui fa un any que vas marxar. De cop. Sense fer soroll. Sense acomiadar-te.

Cap de nosaltres podia preveure que la vida ens portaria cap a aquesta zona fosca i desconeguda.

Avui més que mai voldria saber el misteri de la mort, per saber on vas anar, on ets, tan somrient i riallera, tan lleugera d’equipatge.

El dol ha estat difícil, perquè hem hagut d’aprendre a compaginar el fet de viure amb la teva absència física amb l’indissoluble vincle afectiu que ens unia després de tants anys i tantes experiències viscudes i compartides. Un dolor emocional que hem hagut d’anar adaptant progressivament a la nova realitat… i així haurà de seguir sent.

Tot va començar la matinada del dia setze de setembre de dos mil disset, encara negra nit, quan vam quedar tots en estat de xoc, incapaços d’acceptar la realitat que teníem al davant. Aquest estupor per alguns va durar hores, per a altres, dies, però a tots ens semblava que vivíem dins d’una bombolla de desconcert i d’irrealitat. El que sense adonar-nos estàvem fent era autoprotegir-nos, donar temps al nostre cervell perquè fos capaç d’assumir i assimilar la informació rebuda des de l’UCI de l’hospital, primer pas imprescindible que ens prepararia per transitar pel llarg camí del dol, quan toca acceptar la realitat de la pèrdua, que la persona estimada i volguda ha marxat per a no tornar.

I tot seguit, quasi sense transició, la ràbia, continguda, agressiva i de vegades absurda, contra els qui potser havien pogut fer alguna cosa, adonar-se’n abans, escoltar als companys de professió quan els hi plantejaven els seus dubtes. Sentiments d’injustícia i d’abandó que es poden barrejar amb somnis estranys, falta de concentració i incapacitat de gaudir de qualsevol activitat quotidiana. En aquests moments és important no bloquejar els sentiments ni negar el dolor que és ben present, perquè és impossible perdre a algú que s’estima sense experimentar dolor i una intensa tristesa.

A poc a poc vam anar prenent plena consciència que ella mai tornaria, que ens havia deixat orfes de la seva presència, de les seves rialles, de la filla, de la mare, de la parella, de la germana, de l’amiga… abatuts, tristos i desorganitzats en mancar una la peça clau de les nostres vides, són moments delicats en els que poden passar pel cap idees de trencament dels esquemes, de la forma de vida habitual, fer canvis dràstics que poden abastar des de la feina, la llar, fins a les relacions familiars i personals. No és una bona idea simplement perquè no és el moment adequat. No es té ni la claredat de pensament ni perspectiva necessària per prendre decisions vitals que s’hauran d’arrossegar al llarg de la vida.

Amb el pas de les setmanes i els mesos tothom s’ha anat reorganitzant i el seu record es va transformant en una emoció reparadora. S’avança, amb algun petit retrocés de tant en tant, però cada cop ens anem adaptant millor a la realitat d’aquesta pèrdua. Hem anat acceptant que la vida ja no tornarà a ser la mateixa per què aquest buit és irreemplaçable, però és una absència amb la qual ens estem acostumant a conviure. Es tracta d’adaptar-se a viure sense comptar amb la presència i el suport que ens donava aquesta persona.

El món no s’atura. L’objectiu és aconseguir avançar en la reconstrucció de la vida amb un nou significat. No hi ha una data concreta en què finalitza el procés de dol, per què cada persona té el seu ritme d’evolució i per què és un procés lent però progressiu. S’hi arriba quan hem recol·locat emocionalment a la persona absent i hem trobat el lloc apropiat i important per recordar la nostra vida junts, ja sense intensa pena ni dolor i sí amb un profund agraïment per la història compartida. Quan hem après a mirar cap al futur i acceptar els canvis que ens vindran donats, perquè altres persones arribaran i altres marxaran: naixements, acomiadaments, amistats, parelles, i retrobaments. Sense forçar res, d’una forma natural, per què en resum la vida es tracta d’això, aprendre a conviure amb el passat, viure intensament el present i no pensar massa en un hipotètic i imprevisible futur.